30 anys des de l'elecció de Joan Pau II

"Sé que la realitat socioeconòmica és per la seva naturalesa molt complexa, fins al punt de semblar que és difícil de conduir en els moments de crisis agudes, sobre tot quan esdevé de proporcions planetàries. Malgrat tot, és presisament en aquestes situacions quan hom s'ha de deixar guiar per un gran sentit de justícia i per una total confiança en Déu. En els temps difícils i durs per a tots -com són els de les crisis econòmiques- no es pot abandonar a la seva sort als treballadors, sobre tot als que -com els pobres, els emigrants- sols tenen els seus braços per a mantenir-se. Convé recordar sempre un principi important de la doctrina social cristiana: "la gerarquia de valors, el sentit profund del treball exigeixen que el capital estigui en funció del treball, i no el treball en funció del capital" (Laborem exercens, 23)"

Amb aquest post trenquem amb l'objectiu que ens havíem marcat parlar com a família des de l'experiència personal, la tradició de l'església a la llum de Gaudium et Spes, i ho hem fet perquè hem madurat a l'aixopluc de la paraula i l'exemple de Joan Pau II. El motiu d'aquest canvi és l'aniversari de la seva elecció a la Seu de Pere, avui 16 d'octubre fa 30 anys.

Hem començat aquest post amb unes paraules pronunciades a la trobada al recinte de l'Exposició Universal de Montjuïc, a Barcelona el 7 de novembre de 1982. I per concloure aquest senzill homenatge us portem a la vostra consideració unes paraules de l'homilia de la missa celebrada al Camp Nou el mateix dia on vam tenir la gràcia de assistir i aguantar sota la pluja que ens va regar abans de començar l'Eucaristia.

Deia el Papa:

"hi ha un miratge al que hom pot sucumbir: voler canviar la societat canviant sols les estructures externes o només cercant la satisfacció de les nessecitats materials de l'home. I, en canvi, cal començar per canviar-se a un mateix; per renovar-se moralment; per transformar-se des de dins, imitant a Crist; per destruir les arrels de l'egoïsme i el pecat que cova a cada cor. Persones transformades colaboren eficaçment a la transformació de la societat."

Déu el convidat principal

"... els esposos cristians, per tal de complir dignament les seves obligacions que deriven de llur estat, estan reforçats i com consagrats per un sagrament especial, amb virtut del qual, complint la seva missió conjugal i familiar, imbuïts de l'esperit de Crist, el qual omple tota la seva vida de fe, esperança i caritat, arriben a aconseguir cada cop més la seva pròpia santificació, i, per tant, conjuntament, a la glorificació de Déu."

El contracte matrimonial és molt atrevit, diria jo que gairebé impossible de complir. La fidelitat al cònjuge, en totes les circumstàncies de la vida; quan tot va segons el que preveiem, quan va just a l'inrevés, quan hi ha salut i en la malaltia, quan tinc bon humor o no, quan em ve de gust o no. Quantes coses poden contrariar la fidelitat dels esposos!

Per això, per ser fidels, ens cal la gràcia especial que rebem en el sagrament del matrimoni, on convidem Déu a viure entre nosaltres, en el sí de la petita comunitat que comença. Amb aquest convidat, el més important, segur que ho aconseguirem però ens demana algunes disposicions. A veure si esteu d'acord amb mi en els cinc punts següents?

1. Cal estar en cerca constant de Déu.
   
2. Estar a l'escolta de la seva Paraula, des de la lectura habitual.
   
3. Treballar per orientar la nostra vida d'una manera recta, segons el que ens va suggerint la Paraula de Déu llegida i reflexionada.
   
4. Demanar a Déu allò que ens fa falta per la nostra santificació.
   
5. I, alimentar la nostra vida espiritual amb la freqüència de sagraments.
   

Des d'aquestes disposicions és des de a on Déu podrà ajudar-nos, fer activa la seva presència a la nostra vida. Ell que ja està present pels sagraments de la iniciació i ara s'ha fet present per un altre sagrament específic per la nostra vocació particular, el matrimoni. Així és com l'incorporem a la nostra petita comunitat que és la família.

Us sembla que així arribarem a aconseguir la nostra santificació i la glorificació de Déu?

Crist la font de l’AMOR

"Crist nostre Senyor va beneir a mans plenes aquest amor multiforme, nascut de la font divina de la caritat i que és com la seva unió amb l'Església. Perquè tal com Déu a l'antiguitat es va avançar a unir-se al seu poble amb una aliança d'amor i de fidelitat, així ara el Salvador dels homes i Espòs de l'Església surt a l'encontre dels esposos cristians mitjançant el sagrament del matrimoni. A més a més, resta amb ells per a que els esposos, amb la seva mútua donació, s'estimin amb fidelitat per sempre, com Ell mateix va estimar l'Església i es va entregar per ella." GS 48.

Quin model d'amor! Gaudium et Spes descriu el model d'amor i ens plateja un gran repte als casats. El defineix com un amor multiforme en quant que fa intervenir molts factors, a saber: caritat, solidaritat, donació, control dels propis impulsos, reflexió, oració, honradesa, la voluntat, la sexualitat ... quantes forces actuen sobre l'amor! També és multiforme perquè en l'amor dels esposos actua l'amistat, la responsabilitat en l'ajuda mútua tant en les qüestions d'índole material com espiritual i psicològiques. L'amor conjugal fa intervenir tots els factors humans i es manifesta en les múltiples formes de que es capaç de fer-ho la iniciativa del ser humà.

Però atenció és un amor que neix de la font divina de la caritat. No de qualsevol caritat sinó de la de Déu. Aquella caritat que fa que Déu perdoni el seu poble malgrat les infidelitats. Té Déu un amor tan gran que el posa en contra Ell mateix, el seu amor contra la seva justícia. (cf. Deus Caritas Est, n.10 ss). Malgrat les infidelitats, Déu sempre pensa un altre pla millor que l'anterior per salvar el seu poble, l'Església. En aquest pla de Déu per salvar el seu poble, l'Església, arriba a donar la seva pròpia vida en la persona de Jesús crucificat a la creu. Quin amor tan gran ens té Déu!

Aquesta és la mida de l'amor entre els esposos, estimar sense mesura, com ho va fer Déu fins donar la vida. Per arribar a aquest amor cal que anem a la font de a on brolla, hem d'anar sovint a Déu. I, com ho farem? Doncs Déu ens ha donat els mitjans necessaris per aconseguir-ho, a saber: tenim l'oportunitat de conrear l'amistat amb Ell en l'oració personal, en la pràctica habitual dels sagraments: eucaristia i penitència, i, en l'esforç per fer la voluntat de Déu en totes les nostres accions, unint el nostre treball a l'oració en fi, buscar de fer-ho tot per major glòria de Déu.

Aprofitem els mitjans que tenim per estimar com Déu estima? Anem sovint a la pregària, als sagraments per tenir contacte habitual amb Déu i així aprendre del seu amor? Treballem per deixar lloc al nostre cor a Déu? A veure si algun dia podem dir amb Sant Pau no visc jo, és Crist qui viu en mi. Quan més ens aproximem estimarem més a la mida de Déu.

Josep Maria i Dolors

PROCREACIÓ I EDUCACIÓ

“...per la seva índole natural, la mateixa institució del matrimoni i l’amor conjugal s’ordenen a la procreació i educació de la prole...” (GS 48)

Hem parlat del començament del matrimoni, fruit de l’amor entre un home i una dona que neix per la crida de Déu, hem contemplat la necessitat de casar-se cada dia, en cada moment. Li hem donat tota la importància que té, l’amor, que esdevé una tasca diària, fer-lo créixer, madurar, que sigui més fidel i generós cada dia que passa. Aquesta és la tasca primera del esposos: estimar-se més cada dia, com dèiem, que siguin una sola carn. Però, no és menys important, la finalitat sobre el matrimoni que ara volem pensar, és el fruit normal del matrimoni, cridar noves persones a la vida.

Quin goig tan gran experimentem els pares quan esperem un nou fill, un fill de Déu que Ell ens confia, ens demana que el cuidem per tal que no li manqui res i així ho procurem fer. Li subministrem el menjar, vestir, educació, atenció mèdica. El menjar que comença des de la lactància (cada tres hores, dia i nit) els biberons; la higiene, banyar-lo, canviar bolquers, tantes coses que fem cada dia per ells quan són petits.

Però creixen, l’aliment ja té un altre ritme, el vestit ja no potser només el que diuen els pares, el nostre fill ja té els seus propis gustos. Pel que fa a l’educació, els pares intentem triar l’escola que s’adeqüi més al nostre ideari. Fins arribar aquí hem tingut molta cura amb aspectes de salut, hem controlat el seu creixement normal, hem seguit el seu calendari de vacunes. Quantes coses bones que hem fet i fem pels nostres fills!

Aquestes que hem descrit són tasques que els pares fem i a casa nostra tenim molts d’aquests serveis. Però què fem amb l’educació emotiva, intel·lectual, formació de la consciencia dels nostres fills en quan fills de Déu que són? Els donem l’exemple, els arguments, els criteris per afrontar els reptes de la societat en que els tocarà viure? Els donem aliment espiritual, fruit de l’oració i de la participació freqüent en els sagraments, de l’exercici de virtuts?

No caiguem en la temptació de pensar que ells ja escolliran i cometem l’error de no donar-los eines per a escollir. Moltes vegades em pregunto com és que som capaços de forçar-los a coses que ells no volen com és prendre una medicació una vacuna, l’aliment que no els agrada ... i aquest mateix criteri no l’apliquem pel que fa a la seva formació intel·lectual, moral, afectiva.
No perdem mai de vista que en una societat cada vegada més secularitzada cristians menors de edat pel que fa a la seva formació no podran resistir les embranzides que l’entorn els donarà. Pensem en l’ambient als centres de formació on els ridiculitzaran si s’identifiquen com a catòlics i volen ser coherents amb els valors a que invita Jesucrist.

Per tant, què podem fer els pares per ajudar-los a nedar, moltes vegades contra corrent? Ben segur, que els cal el nostre exemple portant a Crist allà on estem, al món laboral, al de l’oci, als serveis socials que realitzem des del voluntariat, a les relacions familiars. Que Crist sigui el nostre model.

Com ho podem aconseguir? Penso que ens ajudarà ser persones reflexives que garbellen les seves accions pel garbell de la Paraula de Déu. Això demanarà en nosaltres l’esforç diari de dedicar temps a llegir la Paraula o llibres d’espiritualitat que ens la facin entenedora. La freqüència de sagraments, especialment l’Eucaristia i la Penitència. I, l’exercici de posar per obra allò que veiem amb la raó il·luminada per la fe.

Josep Maria i Dolors