"el marit i la muller, que pel pacte conjugal ja no són dos, sinó una sola carn (Mt 19, 6), amb la unió íntima de les seves persones i activitats s'ajuden i es sostenen mútuament, adquireixen consciència de la seva unitat i cada cop l'aconsegueixen mes plenament. Aquesta unió íntima, com la donació mútua de dos persones, igual que el be dels fills, exigeixen plena fidelitat conjugal i reclamen la seva indissoluble unitat." Gaudium et spes, n. 48
Ja no són dos sinó una sola carn, aquesta es la meta del matrimoni. El dia de la nostra boda vàrem començar el camí per arribar a aconseguir la unió de les nostres vides. Per aconseguir una unió total el concili ja ens dóna pistes sobre allò que hauríem d’anar treballant per aconseguir-ho cada vegada més plenament: la unió intima de les seves persones i activitats. Ens hauríem d’anar preguntant constantment, ¿allò que fem ja és allò que ens casa una mica mes a cada acció? Podem posar aquí tots els ressorts de la nostra vida diària: l'oci, les amistats, els propis gustos, ... hauríem d’anar compartint tot el temps que puguem. També aquí portaríem allò de Joan Pau II: la família que prega unida sempre estarà unida. També cal casar la fe.
Si hi hagués a la nostra vida quelcom que ens separi em pregunto ¿no ho hauríem de rebutjar com un verí? No se que us sembla però de vegades els propis gustos, els “amics” la feina, fins i tot els fills poden ser motiu de allunyament dels cònjuges quan tot això haurien de ser nexes d’unió. Crec que només serà així quan ambdós ens comprometem i ens impliquem en la construcció de la nostra família i en el creixement del nostre amor.
Pregunto, no haurem de fer una gran esforç de diàleg i de vegades de renúncia per anar casant tots aquests aspectes de la vida? Doncs no hauria de ser necessari renunciar a les pròpies amistats, ni els gustos, ni els hobis ... però cal casar-los amb el cònjuge per tal que mai siguin motiu de distanciament entre els cònjuges.
Josep Maria i Dolors
